Varies vegades en aquests anys el grup ha plantejat incorporar la percussió corporal a la nostra pràctica i
didàctica de les danses per ser un element musical utilitzat a moltes cultures, tant unit a la dansa com al cant. De fet una de les danses comuns – Aussie Bush- porta percussió corporal.
Els humans tenim com a instrument propi la veu però per acompanyar-la, podem utilitzar la percussió corporal o bé solament utilitzar la percussió corporal com a instrument únic. Així doncs la Vikipedia diu que:
La percussió corporal és un art que uneix música i dansa mitjançant els sons que produeix el xoc de dues parts del cos. Els principals usos d'aquesta pràctica són didàctics, terapèutics, socials, lúdics o estètics, entre d'altres. Es tracta d'una de les manifestacions musicals més primitives junt amb el cant, i present en multitud de tradicions arreu del món, però la pràctica sistematitzada del bodypercussion com a tal no va sorgir fins als anys 70. Javier Romero Naranjo justifica la seva evolució (precursors i detractors) a través de l'article "Science & art of body percussion: a review" publicat al Journal of Human Sport" Exercise el 2013. Romero-Naranjo classifica els usos de la percussió corporal en onze àmbits: Didàctic, Etnogràfic - Etno Musicològic, Neuropsicològic, Cinestèsic, Socioemocional, Espai i Arquitectura, Creació d'equips, Històric, Justificació - Justificació, Aprenentatge creuat i Entreteniment. Hi ha diferents tipus de sons: palmada, pit, cuixes, peus i dits. Els quatre patrons o nivells bàsics serien les palmades (clapping), dits (snapping), els peus (stamping) i més tard se sumarien les cuixes (patting).
La utilització del pit és posterior. Altres timbres menys usuals són Cames, boca, estómac i pulsació.
Exemples culturals: El professor d'universitat Javier Romero Naranjo realitza una primera aproximació a la percussió corporal en diferents cultures en el seu article "Percusión Corporal en diferentes culturas" a la revista Música y Educación en 2008. En un entorn proper hi trobem diversos clars exemples. El primer d'ells, i un dels més reconeguts, és el flamenc. Acompanyant a la guitarra o al cant les polirítmies que es generen per diversos palmeros poden arribar a ser altament riques i complexes. Sembla que l'existència de palmades en el flamenc té la seva influència en músiques del nord d'Àfrica i de cultures àrabs. La recent aparició del cajón dins el flamenc ha relegat una mica el paper rítmic de la percussió corporal, però segueixen sent encara un element molt característic d'aquest estil. El cantaor també es val de la percussió corporal en els sols per acompanyar-se, ja sigui amb palmades, zapateado, i cops al pit, cuixes o turmells, o també per marcar els finals de frase. És important esmentar l'ús de la percussió corporal en els jocs de mans infantils.
Un segon exemple quotidià on trobem percussió corporal és el dels anomenats jocs de mans, comunament realitzats pels nens. Aquestes cançons acompanyades de diferents tipus de mans i gestos, realitzats entre dues persones (un enfront d'un altre) o més (en cercle), suposen un gran desenvolupament de la psicomotricitat, la lateralitat i fins i tot la memòria de les llargues lletres que solen tenir. No només els nens canten acompanyats de les seves mans: al País Basc i Navarra trobem una dansa típica d'una tipologia molt similar. L'Esku Dantza (dansa de mans), que té diverses variants, s'assembla també als tradicionals jocs de pals, encara que en aquest cas s'utilitzen només les mans. A més, la dansa s'acompanya d'una música interpretada pel txistu (instrument tradicional basc). Aquest instrument indica les diferents parts de la dansa, així com un increment gradual de la velocitat a mesura que s'acosta el final.
Àfrica
Es poden trobar mostres d'origen popular que inclouen percussió corporal per pràcticament totes les cultures, però on trobem més exemples que involucren tot el cos és indubtablement al continent africà. Cal destacar el fet que en aquestes cultures no s'entén la música separada de la dansa i el moviment; el paper del cos com percussor segurament va començar acompanyant rítmicament a la veu.
Altres cultures
Tots aquests ritus van tenir la seva influència en l'època colombina, amb el tràfic d'esclaus africans a Amèrica. Mostres populars són totes les músiques que inclouen acompanyament de cops a contratemps (com el gòspel ), juntament amb el moviment amb els peus a temps. A Cuba es troben encara prou mostres, mentre que als Estats Units hi ha el Hambone, un altre joc de nens en què es percuteix sobre les cuixes.
Més enllà d'Àfrica, són coneguts ritus amb percussió corporal com el Haka de Nova Zelanda o la música indonèsia. El Kecak de Bali, música en què es reconstrueix un ball de guerra típic ha influït en la música de Keith Terry, pioner en el "redescobriment" de la percussió corporal.
Referents actuals: Keith Terry, Javier Romero Naranjo, Diego Again, James Hardin, Jaquelin Raga, Santi Serratosa, Alberto Grau, Maria Guinant, Juncal guerrero, Estevao Màrquez,...
Keith Terry: Body Music
El percussionista i ballarí nord-americà Keith Terry és considerat dins del món de la percussió corporal com un dels pioners en reinventar el concepte (doncs ja hem vist que no és nou), i per tant tot un referent. Va començar a utilitzar la paraula Body Music el 1979 com a expressió que engloba la seva feina, que va consistir a traslladar els patrons bàsics de la bateria al seu propi cos. En cap moment considera que és el creador de la percussió corporal, ja que suposa que la primera música que va fer l'ésser humà va haver de ser amb el cos. Sí que recull totes aquestes influències populars per a la creació del seu propi estil.
Terry s'ha dedicat, sobretot, a la interpretació de percussió corporal en diferents espectacles, ja sigui a soles o col·laborant amb diferents artistes (Robbie Wiliams, Bobby McFerrin, etc.). Als anys 80 va fundar Cross-Pulse, una organització dedicada a la creació i representació d'espectacles basats en el ritme i la interculturalitat, mitjançant la música i la dansa. Actualment organitza de forma anual un Festival Internacional de Body Music, en el que es congreguen molts dels grans performers actuals de percussió corporal.
Francisco Javier Romero Naranjo: Neuromotricidad
El professor titular d'universitat Javier Romero Naranjo és un dels investigadors més prolífics sobre aquesta temàtica centrant-se específicament a la Neuromotricidad. Segons aquest autor l'ús de la percussió corporal s'articula amb relació a l'estímul de les funcions cognitives i especialment en les funcions executives. És per això, que ho justifica per l'estimulació de la "Intel·ligència Executiva". L'ús del Mètode BAPNE està focalitzat per a una millora de la flexibilitat cognitiva, presa de decisions, control d'impulsos, atenció, praxis i memòria de treball principalment. Tot això s'evidencia en un grup d'investigació que presenta més de 200 publicacions científiques sobre percussió corporal des d'un àmbit acadèmic. La metodologia s'ha impartit al Japó, Itàlia, França, Portugal, Estats Units, Mèxic, Veneçuela (Sistema d'Orquestres), Universitat de les Arts de Filadèlfia, Curtis Institut of Music, Julliard, etc amb nombrosos formadors certificats en més de 20 països. Un dels projectes més importants del Doctor Romero és el Solfeig Cognitiu. A través d'estratègies molt concretes i novedoses s'inicia a la pràctica musical.
Avantguardes musicals
La idea de fer música amb el mateix cos, allunyant-se dels instruments tradicionals, ha captat l'atenció d'alguns compositors musicals d'avantguarda com Steve Reich amb el seu Clapping Music (1972), una petita peça minimalista a dues veus de palmades.
Educació
Actualment la percussió corporal com a recurs didàctic té una forta presència a l'aula, no només per a facilitar l'aprenentatge musical sinó també per a desenvolupar aspectes de caràcter físic, social i emocional. Els mètodes Orff, BAPNE, Dalcroze són exemples de l'estudi d'aquesta pràctica amb finalitats educatives.
BIBLIOGRAFIA
NARANJO, Francisco Javier Romero. Bodypercussion: Programación didáctica . Ramón Torres Gosálvez, 2018. ISBN 9788409065639.
NARANJO, Francisco Javier Romero. Bodypercussion: Programación didáctica . Ramón Torres Gosálvez, 2018. ISBN 9788409065639.
ROMERO NARANJO, Francisco Javier « Handclapping Songs and Gender: an approach using the BAPNE method ». Mujeres, actividad física, deporte y ocio, 2013 - Universidad Alicante, pàg. 205-223.
Percussió corporal i danses
Veiem per tota la informació exposada la necessitat de fer un pas endavant en aquest sentit i introduir l'Esku Dantza (dansa de mans), així com introduir percussió corporal amb la sardana. Es decideix fer-la amb la sardana Coty x Coty ja que el grup musical “The Tyets” va rebre el premi a la iniciativa renovadora de la capital de la sardana del 2023. A més s’ha esdevingut un èxit ballat en totes les Festes Majors i concerts arreu del país. Així s’esdevé un aprenentatge funcional pels alumnes com també compleix l’objectiu de transmissió cultural en música i danses tradicionals.
La percussió corporal és de palmades, dits, pit, cuixes i peus amb combinació de punts curts i llargs de la sardana.
Cal dir que per l’Esku Dantza el grup musical La Viu Viu va fer un arranjaments amb tots els instruments de música tradicional que toca el grup que ens acompanya en les nostres trobades.
RECURSOS DIGITALS
https://sites.google.com/a/blanquerna.url.edu/calaix-de-music/toquem/percussio/percussi%C3%B3-corporal
https://www.youtube.com/watch?v=MO63sRs19pE&t=5s
https://www.youtube.com/watch?v=Pd9xMdSzc20&t=7s
https://www.youtube.com/watch?v=-n2dsNvIGTI
